Un dia rúfol
...a la tristor d’un dia rúfol, en Joan, evoca la presència dels seus “Joans” passats.
Mira enrere i no es reconeix.
Ell, un personatge esquerp, esquiu, aspre, que tira pel dret trepitjant amb pas ferm les mirades sostingudes dels que volien veure-li els ulls i només li han vist l’esquena, s’adona com ha canviat la pel·lícula que estava protagonitzant.
...a la fredor d’un dia rúfol, en Joan, esqueixa els records més tristos del passat.
Ell, la serenor en persona, no té records tristos. Té passats alegres que s’han podrit. Perquè un record trist, gairebé sempre, sol ser la degradació d’una gesta meravellosa, divertida, encisadora, i fins i tot, amb el temps i una canya, pot separar el gra de la palla i quedar-se amb allò que el feia alegre pels dies de sol, i allò que l’emprenyava, pels dies de pluja.
...al color gris d’un dia rúfol, en Joan, ressegueix les línies de la seva mà.
Ell, amb mans de no haver treballat mai el camp, juga a esquivar les línies que li han marcat el destí passat, el destí present i el destí futur. La línia de la vida és llarga, i la de l’amor és curta. I si viure és amar?, llavors les dues ínies no haurien de ser iguals?
Ell, un home amb molta vida i poc amor, té les línies de la mà completament rampelludes i per això, decideix viure la vida a rampells, a embranzides, com si fos un mestral que ve a ràfegues, balla a ràfegues, i mor a ràfegues.
...a la humitat d’un dia rúfol, en Joan, escolta amb el cor allò que els ulls no li han ensenyat.
Ell, de mirada clara i penetrant, mira més que no pas veu. Ell i tot el món, pensa. La gran mentida de la vida és la gran veritat de l’ésser. S’ha de viure per ser feliç o s’ha de ser feliç per viure?
Ell, feliç de façana i desgraciat d’estructura, sempre ha pensat que la joia no era un objectiu sinó una manera de viatjar per aquest món. I ara, en canvi, s’adona que vivint feliçment ha arribat a un carreró sense sortida. On és la joia doncs?
...a la llum d’un dia rúfol, en Joan, obra la finestra i es tira el buit.
Ell, l’home més segur de la terra, decideix, com a darrer rampell, agafar l’embranzida necessària per esquivar, per darrera vegada, la línia de la vida i escurçar-la de cop, com qui esberla una nou amb un cop sec i decidit.. I mentre creu volar quan es precipita al buit li passen per la ment tots els moments de la seva vida,-els importants també-. Quan va pel cinquè pis recorda la gent estimada –massa tard per dir-los res ara!-, quan va pel quart pis veu els companys de professió –massa tard per escoltar-los amb humilitat oi?-, al tercer veu la família –espereu-me que ara vinc !-, al segon se n’adona que les coses no són mai ni blanques ni negres, al primer veu els ulls de tota la gent que l’havia volgut mirar i només li havien vist l’esquena, i un segon abans de la patacada veu, en aquells ulls, la comprensió de tot allò que hagués volgut i no va poder ser.
Quan sent el cop fred del ciment que li ascla la vida i l’ànima és tard per tornar a començar la pel·lícula.
...a la tristor, a la fredor, al color gris, a la humitat i a la llum d’un dia rúfol, sempre podreu veure al cel un trosset d’alegria, de calor, de color blau i de caliu. No és res més que en Joan, que des de la seva nova pel·lícula, ens envia un bri d’alè perquè no decidim mai obrir finestres i viure la vida a rampells.
...a la tristor d’un dia rúfol, sempre, una rosa, queda bé enmig del ciment humit.
